6. ENTREVISTA a RAÜL CALÀBRIA CENSURADA per la direcció del Col·legi de Periodistes

Raül Calabria: “Perquè el periodisme canviï ha de petar tot”

Raül Calàbria va néixer a Barcelona fa 28 anys i és llicenciat en Periodisme, ha fet el Màster en Innovació i Qualitat de TV3 i està a punt de llicenciar-se en Filologia Italiana. En l’actualitat en Raül, tot i que es troba a l’atur, realitza videos per diverses webs i empreses i és membre de la recentment creada Comissió de Joves Periodistes. La seva trajectòria professional va començar als 17 anys en mitjans com Ràdio Castellar i El Punt. Més tard va passar per Ràdio Sabadell i Onda Rambla, abans d’introduir-se en el món de la televisió: a L’Hospitalet TV primer i posteriorment al Canal 3/24 de TVC. És operador de càmera i muntador, i ha estat guionista i director de diferents projectes audiovisuals. Ha estat beneficiari de la primera edició (2008-09) de les Beques Huertas Claveria del Col·legi de Periodistes de Catalunya, que també li van permetre fer una estada a l’estranger per treballar al Channel4 del Regne Unit.

14/1/2010 – Joan Figueras

El periodista és un professional ben valorat socialment?

Ara no. Això ho pots comprovar parlant amb la gent. A la generació anterior a la nostra els deies que eres periodista i et miraven amb certa admiració; ara això no passa. Arriba un moment en què et quedes sense arguments per defensar la teva professió, perquè són tants els casos de males pràctiques periodístiques…Poses la ràdio o la televisió i veus que el periodisme s’ha desnaturalitzat tant que la gent ho nota i se’n desencanta. Els mateixos diaris, molta gent em comenta que no li interessen. I és aquí quan notes que alguna cosa falla. Si l’exponent del periodisme és el periodista, la gent identifica aquesta pèrdua de qualitat amb el periodista, i d’aquí ve el nostre desprestigi.

Creus que d’alguna manera aquest desprestigi de la professió està relacionat amb la desafecció de la ciutadania cap al poder?

Òbviament. Hem arribat en un punt en que es pot dir qualsevol cosa amb total impunitat i l’endemà ningú se’n recorda perquè ningú et retraurà si era veritat o mentida. Avui en dia on són la fe d’errates o les rectificacions en els diaris? Si hi ha casos, són molt residuals. És la filosofia de qui dia passa any empeny i això ho acabarem pagant. La gent ja està deixant de comprar diaris.

Es veuen massa periodistes a la televisió?

Si, massa. El periodista s’ha convertit en expert de tot. És la filosofia del “Perquè em d’anar a buscar un expert si m’hi puc posar jo?”… no sé si és per una qüestió logística o per ego. A banda, els periodistes dominem, o ens pensem que dominem, els tempos i el llenguatge televisiu, i per tant per portar un expert avorrit, ja ens hi posem nosaltres. Els periodistes, a base de sortir a la tele, ens hem convertit en experts i ens hem suplantat pels experts de veritat.

Arribarà el dia en què el periodista es jubilarà becari?

Aquest dia ja ha arribat. La jubilació està arribant als 35 anys. El dia en què et planteges tenir una vida raonablement estable, amb unes responsabilitats més grans com pot ser tenir fills, decideixes plegar. Ara també hi ha una altra fórmula que és mig plegar, passant-te als gabinets de comunicació, que és una semi renúncia. Quan ets jove vols estar al peu del canó, però quan arriben els 30 o 35 anys i s’acaben aquestes ànsies, et passes a un gabinet de comunicació o plegues. No val la pena treballar per quatre duros, al final ho acabaràs deixant.

Creus que desapareixerà la premsa escrita?

És una cosa a la qual li he donat moltes voltes. El fet d’anar a comprar el diari i fer un cafè crec que difícilment canviarà, perquè no és el mateix llegir el diari en paper que en format digital. El paper té alguna cosa especial que farà que no desaparegui. El periodisme escrit continuarà existint, però amb una evolució que han provocat les noves tecnologies; al cap i a la fi el periodisme digital també és escrit. La diferència és que potser Internet és més sensacionalista perquè tens tants diaris a la xarxa que acabes llegint el que més et crida l’atenció visualment, i segurament la premsa escrita tradicional virarà cap a aquesta tendència.

A la xarxa tothom pot fer de periodista, però tothom pot ser periodista?

Jo crec que si, perquè en un moment en què els periodistes tradicionals no respecten la honestedat d’escriure, obrim-ho i que opini tothom. Això generarà un fet molt positiu, i és que la gent serà crítica. Avui en dia obres un diari i dones per fet que allò que t’expliquen és veritat, i per tant no ets crític. A Internet, com que tot està obert i no saps si te la intenten colar, estàs més atent. Jo sóc molt partidari de l’obertura.

Però no creus que el fet d’obrir el periodisme a tothom a base de blogs, facebooks i twitters accentua precisament aquest periodisme d’opinió tant present en els mitjans, en detriment del periodisme informatiu rigurós?

Si però d’aquest forma es produeix  una democratització de l’ego. Les periodistes reconeguts pels simple fet de tenir un prestigi no se’ls qüestiona res i es perpetuen en els mitjans. Internet compleix aquest paper de renovació com a cèl·lula que és. Actualment ja hi ha blocs de referència de gent que no era ningú i ja són molt seguits. En aquesta selva (Internet) hi haurà una selecció natural que posarà tothom al seu lloc.

La nostra societat vol uns mitjans públics. Els necessita?

Si. Un cas molt eloqüent és el de Televisió Espanyola (TVE). Deu dies després d’iniciar la nova etapa sense publicitat, TVE va emetre una notícia molt i molt crítica sobre El Corte Inglés, que explicava la publicació d’un llibre per part d’un periodista narrant les misèries de la gran superfície comercial, i la reacció posterior del seu amo, que va comprar tots els exemplars del llibre. Això s’explica en un mitjà públic que ha decidit prescindir de la publicitat; un mitjà privat no ho explicaria mai. Últimament s’havia dit que TV3 està manipulada pel govern de torn, però les pressions que pugui exercir un partit polític sobre un mitjà públic són infinitament inferiors a les que exerceix una empresa sobre una cadena privada. Crec que tenir uns mitjans públics independents és un símptoma de salut democràtica necessària per al funcionament d’una societat. Crec que els mitjans públics tenen més llibertat per a ser independents que els privats, després no dic que ho siguin… només cal veure els casos de Telemadrid, Canal 9 o la Rai a Itàlia.

Un exemple de periodisme de qualitat?

La última època de TVE, perquè han fet un periodisme clàssic, carca, i el periodisme carca m’agrada. Carca entès com a mantenir el corresponsal de tota la vida. Hauria de prevaldre el fons per damunt de la forma. Fugir de les pampallugues a la que han tendit la majoria de telediaris. Un exemple podria ser el Martí Anglada (corresponsal de TV3 a Brussel·les), que és l’exemple de corresponsal d’abans, que potser no té un discurs televisiu com l’entenem avui en dia, i la gent no l’entén. Potser hauríem d’educar l’espectador en aquest sentit. El telenotícies de TVE m’agrada perquè relaxa, no hi ha tantes cortines, no hi ha tantes imatges, no ens bombardegen amb tanta informació. Un altre tema interessant és la durada dels telenotícies o les pàgines d’un diari. Perquè han de tenir sempre el mateix número de pàgines en un diari, o han de durar el mateix temps els telenotícies? I si un dia no passa res interessant? Potser d’aquesta manera mantindríem el nivell de qualitat i la gent informada i interessada alhora.

I un mal exemple?

El format de telenotícies de la Cuatro del Gabilondo. M’agrada ell com a periodista, en el fons i en la forma, però no m’agrada que dins d’un telenotícies hi inclogui una editorial. Una persona que es posiciona tant durant un minut, no pot pretendre que jo no interpreti la informació en una direcció determinada el que em donarà després. No m’agrada que barregi opinió i informació en un telediari.

Perquè et vas fer periodista?

És una cosa que mai vaig dubtar, no ho vaig decidir, va ser natural. Des de molt petit sempre m’havia interessat pels mitjans i no m’ho vaig plantejar en cap moment.

Quin consell donaries a un periodista veterà?

Li diria que lluiti per a la professió que sempre ha exercit i que està morint. Potser s’està transformant o evolucionant… però trobo a faltar que els periodistes que estant a primera línia donin un cop a la taula per revertir la situació, ja que ells tenen el pes específic per sensibilitzar a la gent de que la cosa no va bé. El que acaba passant és que els periodistes ens comencem a queixar quan no treballem o ens fan fora, però com que no som ningú, ningú ens fa cas.

I quin paper hi juguen els joves en aquest joc?

Als joves ens toca anar tirant, perquè ningú ens fot ni cas. Quan ens queixem, perquè ens queixem, quan actuem, perquè actuem violentament. Som molt macos perquè som la joventut, però no se’ns fa massa cas. Jo he arribat a la conclusió pessimista que no hi ha forma de canviar les coses. Hem de deixar que les coses es morin, perquè reneixin. En aquesta crisi, hagués estat bé que petés tot de debò. Intentar arreglar un sistema que no funciona a base de pedaços, no funcionarà. Tot i que estic a la Comissió de Joves Periodistes del Col·legi i d’altres plataformes de lluita, sóc pessimista. Ho faig perquè és la única fórmula, però sense gaires esperances.

Podries fer una radiografia del jove periodista?

És un jove que ha crescut en una societat en què ser lampista és no ser res. El posaria al costat dels dissenyadors gràfics, dels publicistes i cineastes, és a dir, joves glamurosos que tenim molt d’ego i l’expressem al Facebook o en les xarxes socials. No contemplem en el nostre mode de vida no treballar en alguna d’aquestes parcel·les de prestigi. Tot i que avui en dia gent de la meva generació que està treballant en una fàbrica està vivint molt millor que jo, però jo no contemplo aquesta possibilitat. Llavors, jo m’estic queixant de com està la situació, però no estic disposat a renunciar per aquest toc glamurós que té la nostra professió. El que hem de dir als joves és que no passa res si no ets periodista o publicista o cineasta, que no s’acaba el món, que hi ha més vida més enllà d’aquestes professions.

Com veus l’ofici periodístic d’aquí a deu anys?

Espero veure’m amb vida pròpia i personal, vida familiar i amb una feina que em satisfaci, si és periodística, ideal, si no ho és, no passa res. Si arribat el moment he de renunciar al món del periodisme per una estabilitat professional i personal, no tindré cap problema en fer-ho. Per molt vocacional que sigui, al capdavall no és més que feina. Sóc lluitador, no somniador. D’aquí venen les frustracions de les noves generacions, ens venen la moto de les carreres, que estudiant trobarem feina, i és totalment fals.

Quin són els teus propòsits amb la Comissió de joves?

Parlant clar, que algú mogui el cul és quelcom necessari, però tot i estar-hi implicat, encara que sigui contradictori, no sóc optimista. Són poques les persones que es mouen, som massa idealistes, i si no hi ha una massa important de gent les coses no canvien. En definitiva és l’èxit aconseguit de la societat individualista com a ideologia. Hi ha uns interessos clars en que la gent no pensi o no es reuneixi per tal de mantenir-nos aïllats i calmats.

Quines expectatives tenies amb la Beca Huertas?

En primer lloc parar laboralment, és a dir, no tenir les necessitats econòmiques que requereix la vida diàriament. I a partir d’aquí cultivar-me. Jo volia tirar per l’audiovisual. A partir de la Beca Huertas volia assolir un coneixement per generar, amb el meu ordinador i la meva càmera, una notícia audiovisual amb un nivell similar a les que he fet en les televisions. En haver fet el Màster de TV3, les expectatives se m’han complert. La crítica seria els diners que no veiem. Segons els meus càlculs dels 20.000 euros que em pertocaven només n’he vist uns 13.000.

VEURE SALVAR A UN PERIODISTA