Posts Tagged ‘Salvador’

Si voleu participar, AFILIEU-VOS i afavoriu el DEBAT

Març 11, 2010

A la candidatura “Guanya el Periodisme” celebrem que un grup de reconeguts periodistes s’adhereixin a la candidatura continuista, tot i que alguns d’ells no estan col·legiats. El fet que es posicionin en aquesta campanya electoral ens fa entendre que els interessa formar part del Col·legi de Periodistes, contràriament al que han demostrat fins ara.

Sent, com són, periodistes de reconegut prestigi, els convidem a què s’afegeixin públicament a la nostra petició d’un debat públic entre ambdós candidats al deganat del Col·legi de Periodistes. Un debat que el candidat a degà Josep Maria Martí ha rebutjat reiteradament durant tot el temps de campanya. Un debat, que és imprescindible en qualsevol tipus d’eleccions democràtiques i que, estem convençuts, és reclamat per l’esperit periodístic d’aquests professionals i intel·lectuals.

Si es fa ús del seu renom de periodistes no col·legiats per donar suport a la candidatura de Josep Maria Martí, en plena campanya electoral, i també del renom d’intel·lectuals que no tenen cap vincle amb el Col·legi de Periodistes, també se’ls pot convidar a pagar les quotes que sí  paguen periodistes en atur, mileuristes i freelances, que tantes vegades formen part dels seus equips i que també són grans periodistes: anònims, però grans periodistes.

Fúria i reacció

Març 1, 2010

François Mauriac (Nobel de Literatura, 1952) era un conservador intel·ligent que va atrevir-se a defensar, des de Le Figaro, la inevitabilitat de la descolonització d’Algèria. A ell es deu aquesta frase: “El temps sempre està madur, la pregunta és per a què”…

A la nostra petita escala, el conjunt dels periodistes d’aquest país sabem que el Col·legi que ens representa ens ajuda molt poc. Tant és així que, en qualsevol roda de premsa, costa trobar professionals que vulguin pagar la quota d’una entitat que molts consideren inoperant o fins i tot obsoleta. I els temps ja no estan per dilapidar esforços i combustible en motors que no arrosseguen, en màquines rovellades que s’autojustifiquen.

Però la maduresa dels temps de canvi sempre troba resistències. I reacció. El mateix Mauriac va ser amenaçat de mort per afirmar el que -ara ho sabem- era una obvietat. I en la nostra professió també hi trobem els que s’esforcen en negar l’evidència.

Hi ha qui -potser fins i tot de bona fe- pensa que no passa res, que no cal canviar res, que tot ha d’anar com sempre. Com el benvolgut company Julià Castelló que, en un mail amb intencions virals, assegura, iracund, que des de l’actual CPC “s’han fet tot un seguit d’iniciatives per pal·liar la situació [de la professió] en el possible” (sic). Afirma, furiós, que “No hi ha cap problema econòmic amagat o originat per conductes irregulars”. I diu que el moll de l’os de l’escassa activitat del CPC és que “Els temps de treball han estat malmesos en gran manera per picabaralles inacabables sobre petits detalls de les actes o sobre discussions sense cap base en l’inacabable tema de les irregularitats”. Bé, us recomano llegir l’entrevista amb Enrique Gisbert (“He treballat al Col·legi durant nou anys i sempre he cobrat en negre”) que hem publicat en aquest mateix blog. I si algú s’hi veu amb cor, que intenti fer-li veure la realitat al company Castelló. Nosaltres no vam sortir-nos-en a la Junta.

El mail té la intenció d’insultar i s’atribueix part de la feina dels que ara us tornem a demanar el vot. Però, en la part positiva, es pot constatar que el mateix Castelló ha assumit -tardanament, però amb rotunditat- que les imposicions dels partits polítics durant les campanyes electorals són intolerables. Mira, ves per on en això si que ens ha fet cas.

Julià Castelló acaba dient: “Si us he donat prou arguments per evitar que tornin, feu-me cas i no els voteu”. Una curiosa actitud en un membre de la Junta Electoral, que ha de vetllar per la imparcialitat de les eleccions. De fet, tanta bel·licositat li ha costat que els seus companys li hagin hagut de demanar, formalment, la dimissió.

Si tu no hi vas, ells tornen, diu Julià Castelló. Fins i tot el lema és antic.

Salvador Cot

Els apunts de la Facultat

febrer 28, 2010

Per què serveix el Col·legi de Periodistes? Aquesta és la pregunta que més sovint m’han fet els meus companys de professió més joves. La gran majoria no estan col·legiats i diuen dubtar de què aquesta entitat hagi fet alguna cosa per millorar les condicions laborals en què es troben. S’estranyen quan veuen que els seus professors i els seus superiors a la feina no s’han reciclat als nous temps de la comunicació, tot i la gran vàlua que puguin tenir amb la seva experiència. I només entrar en el món laboral, ja perceben quines són les seves expectatives de futur: s’imaginen anys i panys cobrant el mateix, amb contractes per obra i servei, o com a autònoms, i veient com són pocs els escollits.

De les seves paraules , interpreto que continuen a la professió amb el somni que algun dia estaran entre aquests escollits –entre els que cobren millor, entre els més mediàtics, entre els més valorats- i amb la il·lusió que finalment podran fer ús de la seva llibertat d’expressió per recuperar el periodisme democràtic, després de passar per un túnel fosc i intoxicat pels interessos empresarials, pels abusos de poder i per la vanitat. Els escollits no diuen res al respecte, per por a ser destronats. I els exclosos del reialme, també callen, per por a tancar-se portes i esperant un canvi sobtat del seu destí professional.

Els joves periodistes saben que la seva edat és un valor per aconseguir un tipus de feina que implica carregar càmera de vídeo i de fotos, trípode, micròfon, i ordinador portàtil… i tot, pel mateix preu. Aquesta feina no els faltarà i sovint són pluriempleats. Vibren per la informació. Però arriba un moment en què veuen com la raça periodística va caient al seu voltant, quan alguns maduren i se n’adonen que, de fet, també la seva vida personal és important: tot un descobriment. Aleshores – amb certa por a la frustració- es plantegen canviar de professió per poder assumir el cost d’independitzar-se, de pagar el lloguer, de demanar una hipoteca o de formar una família. Fins aleshores, pensaven que no hi tenien dret: massa joves!

I són joves, però estan molt preparats: dominen les noves tecnologies, veuen el cinema i les sèries de televisió en versió original, tenen esperit crític i una intel·ligència emocional envejable. No oblidem tampoc que han accedit a un dels estudis universitaris amb nota de tall més alta. Com és que un cop Llicenciats passen a estar entre els professionals amb més precarietat laboral?

Tots vam aprendre a la Facultat que la bona salut del periodisme és la garantia de la bona salut democràtica. També, que els periodistes han de ser ideològicament independents i incòmodes, davant dels poders establerts. On estan els apunts d’aquella classe? Tots plegats, sembla que els hem perdut. Com es pot parlar de llibertat, des de la feblesa? Com es pot fer periodisme, des de la submissió? Hauríem de buscar el metge que curés totes les malalties d’aquesta professió que estimem, tenint en compte que estan en joc els valors més bàsics de la nostra democràcia.

Aurora Anton