Posts Tagged ‘Periodisme’

Ja n’hi ha prou

Juliol 8, 2011
L’any 2005, un grup de professionals vam entrar a la Junta del Col·legi de Periodistes (CPC) amb la intenció de renovar-lo, modernitzar-lo i fer-lo transparent. Sis anys després, hem de reconèixer que no hem aconseguit cap dels objectius.
 El CPC segueix igual, a prop de la fallida, amb un cens cada cop més petit i envellit, davant la indiferència de la immensa majoria de la professió.
  En aquest temps hem constatat que el CPC costa més d’un milió d’euros de diner públic cada any, sense més benefici que una mútua, caducada des de fa dos anys. Les ingents quantitats de diner públic i privat no han evitat un deute de més de 2 milions d’euros, la major part atribuïble al Centre Internacional de Premsa, tancat a finals d’any, i que ara es pretén que pagui la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona.
 En aquestes circumstàncies, és gairebé una heroïcitat demanar transparència als responsables d’ una entitat  que acaba d’aprovar els comptes 2010-11 en absolut secretisme i una reforma del reglament electoral que suprimeix  la proporcionalitat de les llistes obertes i posa les bases perquè les eleccions al Col.legi de Periodistes  tornin a ser un fet excepcional.  Per què tanta por ?  Què volen amagar?
Tot això, enmig d’un clam social a favor de més participació democràtica i transparència a les institucions.
 Ha estat un autèntic miracle sobreviure a les revenges del reducte de la professió, que controla el CPC a costa del descrèdit dels que hem intentat posar fi a uns privilegis que els abusos ( i la crisi) han convertit en vergonyants.
  Aquesta no és la idea del que ha de ser  una organització professional, democràtica, austera i eficient,  regida per principis ètics. Tampoc d’una professió que, per ser creïble,  ha de ser exemplar en el seu compromís amb la veritat. 
 
Pilar Antillach
Anuncis

Si voleu participar, AFILIEU-VOS i afavoriu el DEBAT

Març 11, 2010

A la candidatura “Guanya el Periodisme” celebrem que un grup de reconeguts periodistes s’adhereixin a la candidatura continuista, tot i que alguns d’ells no estan col·legiats. El fet que es posicionin en aquesta campanya electoral ens fa entendre que els interessa formar part del Col·legi de Periodistes, contràriament al que han demostrat fins ara.

Sent, com són, periodistes de reconegut prestigi, els convidem a què s’afegeixin públicament a la nostra petició d’un debat públic entre ambdós candidats al deganat del Col·legi de Periodistes. Un debat que el candidat a degà Josep Maria Martí ha rebutjat reiteradament durant tot el temps de campanya. Un debat, que és imprescindible en qualsevol tipus d’eleccions democràtiques i que, estem convençuts, és reclamat per l’esperit periodístic d’aquests professionals i intel·lectuals.

Si es fa ús del seu renom de periodistes no col·legiats per donar suport a la candidatura de Josep Maria Martí, en plena campanya electoral, i també del renom d’intel·lectuals que no tenen cap vincle amb el Col·legi de Periodistes, també se’ls pot convidar a pagar les quotes que sí  paguen periodistes en atur, mileuristes i freelances, que tantes vegades formen part dels seus equips i que també són grans periodistes: anònims, però grans periodistes.

Jueces de pluma en ristre

Març 10, 2010

Una de las tentaciones más difíciles de resistir en el periodismo es la del cambio de profesión: pasarse de informador a juez. Estoy hablando de un malaje internacional de nuestra profesión, una querencia que se detecta de un extremo al otro del mundo libre y por la que los que tenemos la obligación de descubrir hechos, causas y eventuales efectos nos pasamos de explicarlo para juzgar a los protagonistas.

Como todas las enfermedades, también esta tiene muchos grados y muchas – aunque menos – causas. Lo grave es que da lo mismo si se ejerce de informador-magistrado por prepotencia, por miopía moral o por prevaricación (para medrar a la sombra del poder o de un poderoso); en todos los casos se arrastra al público a adoptar creencias sin reflexionar.

Y a la larga se acaba por socavar el crédito de toda la profesión, de todos los que ejercen el oficio de informador escrupulosamente – con criterios casi notariales – y respetando al máximo al consumidor de la información.  Porque el público puede ser superficial o ajeno al intríngulis de las cuestiones complicadas, pero el público tiene un sano sentido común y a la larga se da cuenta de que le están sirviendo juicios gratuitos en vez de información objetiva

Valentín Popescu

Joves i sense por

Març 9, 2010

Dos titulars per a un sol post: censura a la web del Col·legi i abús econòmic contra uns becaris.

Ep, i un subtítol: aquest ofici té futur

Un suggeriment: llegiu atentament el que escriu a la seva web el Raül Calàbria Us reconciliarà amb el futur de l’ofici. Ell i mitja dotzena més de joves companys han estat enganyats en els imports de les seves beques Huertas, que concedeix el Col·legi. Se’ls han cobrat despeses d’administració brutalment abusives, de més d’un milió de les antigues pessetes en cadascun dels casos. A més, al Raül li han censurat una entrevista a la web del Col·legi perquè ho ha volgut denunciar públicament.

El cas és tristíssim i, francament, ens n’avergonyim. Naturalment, ho arreglarem l’endemà de guanyar. Però, més enllà d’això, volem dir que tenim l’orgull d’haver conegut uns joves que ja són millors periodistes –i ciutadans- que molts dels que porten anys i anys a l’ofici.

El Raül no té por. El Raül no es retractarà. El Raül, creieu-nos, serà un grandíssim periodista. Llegiu-lo!

Ves al Blogroll:  Salvar un periodista

Ves a la pagina 7: Entrevista a Raül Calàbria CENSURADA per la direcció del Col·legi de Periodistes

Un informe que sí que vincula

Març 9, 2010

Divendres vam conèixer, a través d’una filtració a l’agència Efe, que el Departament de Justícia ha fet un informe que, suposadament, afirma que els comptes del CPC “no presenten irregularitats” i que “compleixen els requisits formals”. La informació va acompanyada d’unes declaracions fetes per una font anònima del Departament que, curiosament, aclareix que els mateixos que les han redactat consideren que les conclusions “no són vinculants”. Tot plegat, en plena campanya electoral i a pocs dies de les eleccions.

L’actitud de Justícia, insòlita, no és casualitat. Així que la candidatura Guany@ el periodisme ha adreçat al Departament de Justícia un requeriment per obtenir aquest document, que nosaltres sí considerem vinculant, però respecte a l’actitud parcial de la Conselleria en aquest procés electoral.

Un cop el Departament de Justícia ha entrat en escena, sol·licitem que remeti l’expedient al Departament d’Economia i Finances perquè aquest emeti una opinió vinculant sobre si els comptes del Col·legi de Periodistes de Catalunya reflecteixen fidedignament la situació econòmica de la institució i si les auditories presenten salvetats i reserves que consti que hagin estat subsanades.

Des del primer dia hem volgut mantenir aquesta campanya dins la categoria estrictament professional. Ara, i davant la nostra perplexitat, el degà Josep Carles Rius decideix entrar de ple en escena amb la qüestió d’un informe no vinculant i, pel que sembla, purament formal i que ningú no ha vist. Atesa la seva irrupció de la ma del departament de Justícia, l’emplacem a que si com diu, té unes auditories que asseguren que tot és correcte, les faci públiques al web del Col·legi -com també els balanços del CIPB fins a dia d’avui- igual com ha fet amb la nota del departament de Justicia.

Al marge d’això, crida l’atenció que l’actual subdirector general d’Entitats Jurídiques del Departament de Justícia, l’advocat Xavier Campà i de Ferrer, fos l’assessor jurídic del Col·legi de Periodistes fins fa pocs mesos.

Com a candidatura, el nostre àmbit d’actuació en aquesta campanya és el professional, i el del Col·legi i els seus serveis. Cap més.

Guany@ el periodisme

Barcelona, 9 de març de 2010

Periodistes de proximitat

Març 9, 2010

Els qui no treballem ni en un diari d’àmbit català, ni en una ràdio de les més escoltades o a la televisió nacional, sovint som menystinguts pels nostres col·legues periodistes. Però hi ha molts altres àmbits o mitjans en els quals s’exerceix la professió amb la mateixa dignitat –o potser més- que ens aquests esmentats. Un dels subsectors amb més força, tot i que desapercebuda per a la resta, són els anomenats mitjans de proximitat, siguin escrits, de ràdio, de televisió o mitjans digitals d’àmbit local, comarcal o supracomarcal. Som milers les persones que exercim el periodisme tenint com a focus principal de la informació no pas els grans esdeveniments internacionals o l’alta política, sinó les notícies que passen en el nostre entorn més immediat, que, d’altra banda, potser són les més buscades i ben valorades pels ciutadans.

Algun estudiós del fenomen va dir fa temps que “els mitjans locals són l’escola dels periodistes que després engruixiran les redaccions dels mitjans generalistes” i la frase va fer forat, de manera que l’he sentida a dir després centenars de vegades. Doncs no, això s’ha acabat, ja fa molts anys que no és així. Els periodistes que treballem en mitjans de proximitat no estem sempre pensant quan tindrem la sort de fitxar per un diari dels anomenats “grans” o farem el salt a la redacció de TV3, i mentre no podem fer-ho, ens resignem a anar fent. Definitivament no. Avui dia, som molts els professionals que treballem en mitjans de proximitat perquè ens agrada la nostra feina i ens sentim realitzats plenament fent-la, perquè creiem que la informació d’àmbit local i comarcal és tant o més important que la d’àmbits superiors, i perquè estem orgullosos de treballar en mitjans que han fet de la identificació amb el territori la seva raó de ser.

Existeixen també en aquest àmbit pràctiques abusives, de periodistes a la peça, de col·laboracions fixes no reconegudes, de sous per sota de la dignitat, no ho nego, però com n’hi ha també en els mitjans considerats “grans”. I possiblement en una proporció menor: vull dir que una tele local o un setmanari comarcal potser només té dos o tres periodistes en plantilla, però els té contractats i amb un sou que els permet viure dignament. La crisi està fent estralls també en aquest subsector, però contràriament al que semblava al principi, les petites empreses de comunicació de proximitat estan aguantant molt millor que les grans empreses mediàtiques, perquè mai havien llençat la casa per la finestra com sí que havien fet algunes d’aquestes últimes.

Dit això, només vull demanar respecte i consideració cap als periodistes que ens hem especialitzat en proximitat. El Col·legi de Periodistes ens ha de tenir en compte molt més que fins ara, perquè som un col·lectiu cada cop més nombrós i consolidat. Amb un Col·legi renovat i més efectiu com el que proposem, això és possible. Amb un Col·legi antiquat i sense reflexos com el que tenim ara, ni somiar-ho.

Joan Vila i Triadú

Cantonades i Tertúles

Març 9, 2010

El “Cantonada” és un bar de joves i adolescents magribíns ple de gom a gom gairebé sempre. Molts dels nois hi arriben amb bicicletes o motos que deixen davant, a la Plaça de St. Agustí Vell, a la vora del Born. M’he plantejat més d’un cop entrar al “Cantonada” a fer un cafè i intentar acostar-me a la clientela. Reconec que em costa. I crec que, si no fos perquè sóc veí del barri, la meva condició de periodista ja m’hi hauria fet anar per engegar més d’una conversa.

Passa però –ja ho dit- que sóc veí de barri, i testimoni d’algunes de les activitats d’alguns clients del “Cantonada”. D’una minoria, cal deixar-ho clar. Els reconec passejant per l’Arc de Triomf i el Passeig Lluís Companys, en grups de tres, lluint xupes G-Star Raw i bambes Bikkembergs –les seves preferides i cares marques- a l’aguait d’algun turista descuidat, per robar-li la bossa. A pocs metres hi pot haver algun cotxe de policia, atent a algun judici de la Audiència, però com si res pel que fa a l’episodi que es prepara. I el que es prepara els veïns n’estem farts de veure-ho: estrebada, corredisses, crits, xiscles. Gent esverada que surt als balcons i a les finestres i a la porta dels bars i de les botigues. Tots plegats –catalano- parlants, castellano-parlants, llatinoamericans, guiris residents i, fins i tot, alguna dona marroquina- compartim expressions d’indignació.

Jo mateix he impedit algun cop alguna estrebada i els nois m’han advertit que allò és el seu negoci i que jo no m’hi haig de ficar. De la mateix manera que ells , amb els veïns com ara jo, no s’hi fiquen. Després de l’última advertència he ajornat un cop més anar a fer un cafè al “Cantonada”.

Estareu pensant que potser en Llibert Ferri hauria d’anar en compte de no deixar-se esquitxar per sentiments fòbics. Hi vaig en compte. Sóc conscient que en els nostres sistemes cognitius i emocionals coexisteixen el millor i el pitjor de l’ànima humana. Es tracta de fer un esforç d’auto-observació, d’estar atent tant a les proporcions com als ritmes d’aparició de cada sensació, de cada sentiment. I saber situar-los -i situar-nos- en la realitat.

I una part de la realitat és, i tant, la indignació i el rebuig que provoquen alguns dels nois del “Cantonada”. Però també és real que aquests comportaments no són extrapolables de bon tros a tots els adolescents i joves migrats arribats a la nostra societat. I el contrapunt seria el bar musical “23 Robadors” del Raval on s’hi pot trobar una barreja de magrebins rifenys –àrabs i amazigs-, llatinoamericans, africans i algun eslau intercanviant-se informació cívica i cultural -en castellà, en català, anglès o francès-. És allò que en diem bon rotllo. Els migrats han vingut per quedar-s’hi i les seves cotitzacions –algú ho dubta?- evitaran la fallida del sistema de pensions. En l’últim fòrum de Davos els experts van alertar que en els pròxims 40 anys Europa necessitarà 70 milions de treballadors si vol mantenir l’actual model social. Es queden, sí, i per això crec que cal fer algun esforç per barrejar-nos-hi. Per conèixer una mica més “l’altre”.

1929 i 1973.  Són els efectes, els danys col·laterals de la globalització. Caldrà serenitat paciència, molta paciència, per a cohabitar i arribar a conviure amb dinàmiques que escapen a les capacitats del governs -com ben bé ben ho sap el consistori de Vic-. Dinàmiques sovint empeltades de sofriment heretat i d’hàbits culturals que sobten i de tant en tant amoïnen. I així, els debats sobre diversitat i multiculturalitat –multiculturalitat sempre emmirallada amb els valors democràtics -s’haurien d’abordar des de posicions exquisidament pragmàtiques, laiques. Jo diria que agnòstiques.

Bé, venia d’un relat periodístic de carrer i corredisses i sense voler he lliscat cap una narració més pròpia del periodisme de taula. O millor diria, el de tertúlia. Un periodisme amb un vessant inqüestionablement seriós, però que quan vol fer d’antídot de les fòbies, pot caure en el “bonisme” més correcte. Ja no parlo del que simplement vol acontentar a l’audiència amb cridòria estigmatitzant tot allò que no coneix. Per això, en periodisme, cap estudi estadístic ni cap anàlisi socio-econòmica, per rigorosos que siguin, poden menystenir fer un volt de tant en tant per les cantonades. Un periodisme imprescindible, però del que no pocs mitjans en prescindirien perquè –ja se sap- no és barat. La seva rendibilitat en servei a l’opinió pública i en cohesió social no s’hi diu amb les expectatives de beneficis de les empreses.

Crec en allò que deia Ryszard Kapuscinski sobre el nostre ofici: que el periodista no pot perdre de vista l’esforç de ser bona persona ni el d’un cert auto-coneixement. I a partir d’aquí observar la societat i vigilar el poder. Amb la humilitat que calgui, però sense desercions. Jo, tot i les estrebades i les corredisses, em prometo entrar un dia a fer el cafè al “Catonada”.

Llibert Ferri



Volem oferir un debat

Març 8, 2010

Des de Guany@el periodisme lamentem que la campanya electoral al Col·legi hagi entrat en una dinàmica que pot acabar essent confusa per a una bona part dels col·legiats. Molts companys se’ns adrecen amb dubtes i estranyesa per algunes de les actituds i desqualificacions de tipus personal i professional que han observat en els últims dies.

En definitiva, tal i com s’ha fet en les dues últimes eleccions, creiem que un element determinant per a què els col·legiats es puguin conformar una opinió solvent és un debat obert entre els dos candidats. La confrontació d’idees és insubstituïble en qualsevol sistema democràtic, i aquestes eleccions n’han de ser un exemple.

Ens consta -i ens preocupa- que el candidat Josep Maria Martí ha rebutjat alguna oferta en aquest sentit. Esperem que rectifiqui i que s’avingui a contrastar programa i opinions o bé en algun mitjà de comunicació o bé en la mateixa seu del Col·legi.

Els col·legiats han de decidir. Per tant, els col·legiats han de contrastar.

Jocs de paraules

Març 8, 2010

Les paraules que fem servir diuen el que som i com som. Però la manera en què les fem servir i les intencions amb què les diem, diuen molt més. Hi ha persones que fan un ús impecable de la llengua i que es mostren extremadament respectuosos, tot sabent que és la manera més elegant d’imposar-se i de limitar els drets dels altres. Coneixent a la perfecció el pes de les paraules i fent un anàlisi efectiu de com els altres les perceben, es poden executar barbaritats, injustícies i falsejar la informació. Es tracta de tenir un clar objectiu i d’utilitzar la llengua sota el lema “el fi justifica els mitjans”. Tots en tenim referents històrics i personals.

Dels errors, se n’aprèn. Però ja en tenim massa exemples i sembla que encara no tots hem après a llegir a fons, ni entre línies. La veritable informació s’amaga darrera de les paraules, de la mateixa manera que quan algú et parla, li has de mirar als ulls per captar el contingut del que ens vol transmetre o amagar.

A mi les persones que parlen massa em fan pensar que volen amagar alguna cosa darrera de tantes paraules. I descobrir què hi ha al darrera implica una certa atenció i intuïció. No en podem prescindir, d’aquesta informació:
subtil, però cabdal.

Molts periodistes hem caigut en l’error de treballar dia a dia, oblidant aquesta premissa. Cada cop tenim més exemples en la professió d’actituds de passotisme , conformisme, poc anàlisi i esperit crític. Però no ens podem creure a cegues totes les paraules escrites en majúscula!

Evitar afrontar els problemes, els fa durar en el temps, els perpetua i els anquilosa. I ja és hora de generar un debat profund sobre el que està passant en el món del Periodisme. Cal una certa rebel·lia, cal insistir en què convé fer una revisió de les nostres pràctiques, cal alliberar les paraules dels interessos polítics i econòmics dels que estan al poder, cal cridar en veu alta que no ens poden fer callar ni provocar-nos por per exercir el dret a la informació i a la llibertat d’expressió, i cal que els jocs de paraules siguin nets d’una vegada per totes. Només així, pot guanyar el Periodisme, recuperar el respecte de la societat i la dignitat, que ja ha
perdut.

Aurora Anton

Comptes clars, Auditors fiables

Març 7, 2010

Des de la candidatura continuista de Josep Mª Martí se’ns acusa de perjudicar el Col·legi per fer públiques les auditories realitzades per l’empresa Eurobalges S.L.
A “Guanya el Periodisme” no sabíem que la “transparència” fos perjudicial. Ni som del criteri paternalista de protegir els col·legiats de les males notícies, malgrat el risc que som conscients que a vegades comporta aquesta manera de fer. Però és la nostra. A part de tot, ens preguntem: ¿com es pot votar lliurament sense prou informació? No ens podem permetre, com a periodistes, la manca de transparència informativa  Si no som els primers d’aplicar-la a la nostra institució, mai la podrem exigir.

Cal, en aquest punt,  fer una sèrie de consideracions tècniques i de caire econòmic sobre alguns apartats d’un informe de la Comissió Econòmica que la candidatura continuista publica al seu blog. El veritable informe va ser oral, amb la compareixença dels tres responsables de l’informe, Josep Mª Cadena, Joan Tàpia i Martí Anglada en una reunió al Col·legi. Cap d’ells va signar cap document. Com és que ara, sobtadament, apareix un informe on consten els seus noms i no la seva signatura? No hi havia cap informe per escrit (segons especifica l’acta de 22 de juliol de 2008).

En tot cas, els tres responsables de l’informe oral -periodistes de reconegut prestigi- ens donen la raó quan parlen de la “preocupació” que susciten els comptes del Col·legi.

Registre de Dret i d’Entitats Jurídiques de la Generalitat

Emplaçament al Registre de Dret i d’Entitats Jurídiques de la Generalitat. Al marge d’això, tenint en compte que el Centre Internacional de Premsa de Barcelona és una empresa independent del Col·legi, i que com a fundació té l’obligació legal de presentar anualment els comptes a l’administració per al seu control, emplacem Josep Maria Martí (i a tots els membres de la seva candidatura que entenem que subscriuen les acusacions que ens han fet) que s’adreci al Registre de Dret i Entitats Jurídiques de la Generalitat de Catalunya (C/Pau Clarís 81. Cantonada Casp) i verifiqui els actius i passius dels balanços abreujats del CIPB corresponents als anys 2003, 2004 i 2005 que adjuntem (veure pdf’s CIPB 2003 – 2004 – 2005. pàg 6 blog).

Continua a la pàgina 2.1: COMPTES CLARS, AUDITORS FIABLES

Mirar pàgina 2: AUDITORIES I COMPTES