Periodistes de proximitat

Març 9, 2010

Els qui no treballem ni en un diari d’àmbit català, ni en una ràdio de les més escoltades o a la televisió nacional, sovint som menystinguts pels nostres col·legues periodistes. Però hi ha molts altres àmbits o mitjans en els quals s’exerceix la professió amb la mateixa dignitat –o potser més- que ens aquests esmentats. Un dels subsectors amb més força, tot i que desapercebuda per a la resta, són els anomenats mitjans de proximitat, siguin escrits, de ràdio, de televisió o mitjans digitals d’àmbit local, comarcal o supracomarcal. Som milers les persones que exercim el periodisme tenint com a focus principal de la informació no pas els grans esdeveniments internacionals o l’alta política, sinó les notícies que passen en el nostre entorn més immediat, que, d’altra banda, potser són les més buscades i ben valorades pels ciutadans.

Algun estudiós del fenomen va dir fa temps que “els mitjans locals són l’escola dels periodistes que després engruixiran les redaccions dels mitjans generalistes” i la frase va fer forat, de manera que l’he sentida a dir després centenars de vegades. Doncs no, això s’ha acabat, ja fa molts anys que no és així. Els periodistes que treballem en mitjans de proximitat no estem sempre pensant quan tindrem la sort de fitxar per un diari dels anomenats “grans” o farem el salt a la redacció de TV3, i mentre no podem fer-ho, ens resignem a anar fent. Definitivament no. Avui dia, som molts els professionals que treballem en mitjans de proximitat perquè ens agrada la nostra feina i ens sentim realitzats plenament fent-la, perquè creiem que la informació d’àmbit local i comarcal és tant o més important que la d’àmbits superiors, i perquè estem orgullosos de treballar en mitjans que han fet de la identificació amb el territori la seva raó de ser.

Existeixen també en aquest àmbit pràctiques abusives, de periodistes a la peça, de col·laboracions fixes no reconegudes, de sous per sota de la dignitat, no ho nego, però com n’hi ha també en els mitjans considerats “grans”. I possiblement en una proporció menor: vull dir que una tele local o un setmanari comarcal potser només té dos o tres periodistes en plantilla, però els té contractats i amb un sou que els permet viure dignament. La crisi està fent estralls també en aquest subsector, però contràriament al que semblava al principi, les petites empreses de comunicació de proximitat estan aguantant molt millor que les grans empreses mediàtiques, perquè mai havien llençat la casa per la finestra com sí que havien fet algunes d’aquestes últimes.

Dit això, només vull demanar respecte i consideració cap als periodistes que ens hem especialitzat en proximitat. El Col·legi de Periodistes ens ha de tenir en compte molt més que fins ara, perquè som un col·lectiu cada cop més nombrós i consolidat. Amb un Col·legi renovat i més efectiu com el que proposem, això és possible. Amb un Col·legi antiquat i sense reflexos com el que tenim ara, ni somiar-ho.

Joan Vila i Triadú

Cantonades i Tertúles

Març 9, 2010

El “Cantonada” és un bar de joves i adolescents magribíns ple de gom a gom gairebé sempre. Molts dels nois hi arriben amb bicicletes o motos que deixen davant, a la Plaça de St. Agustí Vell, a la vora del Born. M’he plantejat més d’un cop entrar al “Cantonada” a fer un cafè i intentar acostar-me a la clientela. Reconec que em costa. I crec que, si no fos perquè sóc veí del barri, la meva condició de periodista ja m’hi hauria fet anar per engegar més d’una conversa.

Passa però –ja ho dit- que sóc veí de barri, i testimoni d’algunes de les activitats d’alguns clients del “Cantonada”. D’una minoria, cal deixar-ho clar. Els reconec passejant per l’Arc de Triomf i el Passeig Lluís Companys, en grups de tres, lluint xupes G-Star Raw i bambes Bikkembergs –les seves preferides i cares marques- a l’aguait d’algun turista descuidat, per robar-li la bossa. A pocs metres hi pot haver algun cotxe de policia, atent a algun judici de la Audiència, però com si res pel que fa a l’episodi que es prepara. I el que es prepara els veïns n’estem farts de veure-ho: estrebada, corredisses, crits, xiscles. Gent esverada que surt als balcons i a les finestres i a la porta dels bars i de les botigues. Tots plegats –catalano- parlants, castellano-parlants, llatinoamericans, guiris residents i, fins i tot, alguna dona marroquina- compartim expressions d’indignació.

Jo mateix he impedit algun cop alguna estrebada i els nois m’han advertit que allò és el seu negoci i que jo no m’hi haig de ficar. De la mateix manera que ells , amb els veïns com ara jo, no s’hi fiquen. Després de l’última advertència he ajornat un cop més anar a fer un cafè al “Cantonada”.

Estareu pensant que potser en Llibert Ferri hauria d’anar en compte de no deixar-se esquitxar per sentiments fòbics. Hi vaig en compte. Sóc conscient que en els nostres sistemes cognitius i emocionals coexisteixen el millor i el pitjor de l’ànima humana. Es tracta de fer un esforç d’auto-observació, d’estar atent tant a les proporcions com als ritmes d’aparició de cada sensació, de cada sentiment. I saber situar-los -i situar-nos- en la realitat.

I una part de la realitat és, i tant, la indignació i el rebuig que provoquen alguns dels nois del “Cantonada”. Però també és real que aquests comportaments no són extrapolables de bon tros a tots els adolescents i joves migrats arribats a la nostra societat. I el contrapunt seria el bar musical “23 Robadors” del Raval on s’hi pot trobar una barreja de magrebins rifenys –àrabs i amazigs-, llatinoamericans, africans i algun eslau intercanviant-se informació cívica i cultural -en castellà, en català, anglès o francès-. És allò que en diem bon rotllo. Els migrats han vingut per quedar-s’hi i les seves cotitzacions –algú ho dubta?- evitaran la fallida del sistema de pensions. En l’últim fòrum de Davos els experts van alertar que en els pròxims 40 anys Europa necessitarà 70 milions de treballadors si vol mantenir l’actual model social. Es queden, sí, i per això crec que cal fer algun esforç per barrejar-nos-hi. Per conèixer una mica més “l’altre”.

1929 i 1973.  Són els efectes, els danys col·laterals de la globalització. Caldrà serenitat paciència, molta paciència, per a cohabitar i arribar a conviure amb dinàmiques que escapen a les capacitats del governs -com ben bé ben ho sap el consistori de Vic-. Dinàmiques sovint empeltades de sofriment heretat i d’hàbits culturals que sobten i de tant en tant amoïnen. I així, els debats sobre diversitat i multiculturalitat –multiculturalitat sempre emmirallada amb els valors democràtics -s’haurien d’abordar des de posicions exquisidament pragmàtiques, laiques. Jo diria que agnòstiques.

Bé, venia d’un relat periodístic de carrer i corredisses i sense voler he lliscat cap una narració més pròpia del periodisme de taula. O millor diria, el de tertúlia. Un periodisme amb un vessant inqüestionablement seriós, però que quan vol fer d’antídot de les fòbies, pot caure en el “bonisme” més correcte. Ja no parlo del que simplement vol acontentar a l’audiència amb cridòria estigmatitzant tot allò que no coneix. Per això, en periodisme, cap estudi estadístic ni cap anàlisi socio-econòmica, per rigorosos que siguin, poden menystenir fer un volt de tant en tant per les cantonades. Un periodisme imprescindible, però del que no pocs mitjans en prescindirien perquè –ja se sap- no és barat. La seva rendibilitat en servei a l’opinió pública i en cohesió social no s’hi diu amb les expectatives de beneficis de les empreses.

Crec en allò que deia Ryszard Kapuscinski sobre el nostre ofici: que el periodista no pot perdre de vista l’esforç de ser bona persona ni el d’un cert auto-coneixement. I a partir d’aquí observar la societat i vigilar el poder. Amb la humilitat que calgui, però sense desercions. Jo, tot i les estrebades i les corredisses, em prometo entrar un dia a fer el cafè al “Catonada”.

Llibert Ferri



Volem oferir un debat

Març 8, 2010

Des de Guany@el periodisme lamentem que la campanya electoral al Col·legi hagi entrat en una dinàmica que pot acabar essent confusa per a una bona part dels col·legiats. Molts companys se’ns adrecen amb dubtes i estranyesa per algunes de les actituds i desqualificacions de tipus personal i professional que han observat en els últims dies.

En definitiva, tal i com s’ha fet en les dues últimes eleccions, creiem que un element determinant per a què els col·legiats es puguin conformar una opinió solvent és un debat obert entre els dos candidats. La confrontació d’idees és insubstituïble en qualsevol sistema democràtic, i aquestes eleccions n’han de ser un exemple.

Ens consta -i ens preocupa- que el candidat Josep Maria Martí ha rebutjat alguna oferta en aquest sentit. Esperem que rectifiqui i que s’avingui a contrastar programa i opinions o bé en algun mitjà de comunicació o bé en la mateixa seu del Col·legi.

Els col·legiats han de decidir. Per tant, els col·legiats han de contrastar.

Jocs de paraules

Març 8, 2010

Les paraules que fem servir diuen el que som i com som. Però la manera en què les fem servir i les intencions amb què les diem, diuen molt més. Hi ha persones que fan un ús impecable de la llengua i que es mostren extremadament respectuosos, tot sabent que és la manera més elegant d’imposar-se i de limitar els drets dels altres. Coneixent a la perfecció el pes de les paraules i fent un anàlisi efectiu de com els altres les perceben, es poden executar barbaritats, injustícies i falsejar la informació. Es tracta de tenir un clar objectiu i d’utilitzar la llengua sota el lema “el fi justifica els mitjans”. Tots en tenim referents històrics i personals.

Dels errors, se n’aprèn. Però ja en tenim massa exemples i sembla que encara no tots hem après a llegir a fons, ni entre línies. La veritable informació s’amaga darrera de les paraules, de la mateixa manera que quan algú et parla, li has de mirar als ulls per captar el contingut del que ens vol transmetre o amagar.

A mi les persones que parlen massa em fan pensar que volen amagar alguna cosa darrera de tantes paraules. I descobrir què hi ha al darrera implica una certa atenció i intuïció. No en podem prescindir, d’aquesta informació:
subtil, però cabdal.

Molts periodistes hem caigut en l’error de treballar dia a dia, oblidant aquesta premissa. Cada cop tenim més exemples en la professió d’actituds de passotisme , conformisme, poc anàlisi i esperit crític. Però no ens podem creure a cegues totes les paraules escrites en majúscula!

Evitar afrontar els problemes, els fa durar en el temps, els perpetua i els anquilosa. I ja és hora de generar un debat profund sobre el que està passant en el món del Periodisme. Cal una certa rebel·lia, cal insistir en què convé fer una revisió de les nostres pràctiques, cal alliberar les paraules dels interessos polítics i econòmics dels que estan al poder, cal cridar en veu alta que no ens poden fer callar ni provocar-nos por per exercir el dret a la informació i a la llibertat d’expressió, i cal que els jocs de paraules siguin nets d’una vegada per totes. Només així, pot guanyar el Periodisme, recuperar el respecte de la societat i la dignitat, que ja ha
perdut.

Aurora Anton

Comptes clars, Auditors fiables

Març 7, 2010

Des de la candidatura continuista de Josep Mª Martí se’ns acusa de perjudicar el Col·legi per fer públiques les auditories realitzades per l’empresa Eurobalges S.L.
A “Guanya el Periodisme” no sabíem que la “transparència” fos perjudicial. Ni som del criteri paternalista de protegir els col·legiats de les males notícies, malgrat el risc que som conscients que a vegades comporta aquesta manera de fer. Però és la nostra. A part de tot, ens preguntem: ¿com es pot votar lliurament sense prou informació? No ens podem permetre, com a periodistes, la manca de transparència informativa  Si no som els primers d’aplicar-la a la nostra institució, mai la podrem exigir.

Cal, en aquest punt,  fer una sèrie de consideracions tècniques i de caire econòmic sobre alguns apartats d’un informe de la Comissió Econòmica que la candidatura continuista publica al seu blog. El veritable informe va ser oral, amb la compareixença dels tres responsables de l’informe, Josep Mª Cadena, Joan Tàpia i Martí Anglada en una reunió al Col·legi. Cap d’ells va signar cap document. Com és que ara, sobtadament, apareix un informe on consten els seus noms i no la seva signatura? No hi havia cap informe per escrit (segons especifica l’acta de 22 de juliol de 2008).

En tot cas, els tres responsables de l’informe oral -periodistes de reconegut prestigi- ens donen la raó quan parlen de la “preocupació” que susciten els comptes del Col·legi.

Registre de Dret i d’Entitats Jurídiques de la Generalitat

Emplaçament al Registre de Dret i d’Entitats Jurídiques de la Generalitat. Al marge d’això, tenint en compte que el Centre Internacional de Premsa de Barcelona és una empresa independent del Col·legi, i que com a fundació té l’obligació legal de presentar anualment els comptes a l’administració per al seu control, emplacem Josep Maria Martí (i a tots els membres de la seva candidatura que entenem que subscriuen les acusacions que ens han fet) que s’adreci al Registre de Dret i Entitats Jurídiques de la Generalitat de Catalunya (C/Pau Clarís 81. Cantonada Casp) i verifiqui els actius i passius dels balanços abreujats del CIPB corresponents als anys 2003, 2004 i 2005 que adjuntem (veure pdf’s CIPB 2003 – 2004 – 2005. pàg 6 blog).

Continua a la pàgina 2.1: COMPTES CLARS, AUDITORS FIABLES

Mirar pàgina 2: AUDITORIES I COMPTES

Guanyar un futur millor per a la premsa esportiva

Març 7, 2010

Cal definir el paper del Col·legi de Periodistes en el món de la indústria de la premsa esportiva, que sovint provoca una relació neuròtica dels mitjans amb els principals clubs del país, i molt especialment el FC Barcelona. Hi ha tot un petit comerç de la premsa que es mou per interessos empresarials, amb l’afany de guanyar diners amb la marca “Barça”.

Deia Josep Pla que fóra bo que, per l’ennobliment de totes les forces de l’esport, al periodisme esportiu s’hi dediquessin els periodistes més intel·ligents, més independents i més formats. Durant molts anys, molts periodistes van treballar de valent per treure al periodisme esportiu del que eren els tòpics, i buscar el sentit profund de les coses. Actualment existeix un periodisme esportiu de qualitat gràcies a la tasca de professionals que van apostar per la dignitat de la seva feina i per la seva capacitat també de fer equips i per la coherència en l’estructuració d’una teoria de fons: reflectir com és l’esport en referència a com hauria de ser. Podríem citar professionals que van dignificar el periodisme esportiu: Alex J. Botines, Xavier Roig, Antonio Franco Estadella, Joaquim Maria Puyal, Emilio Pérez de Rozas, Josep Maria Casanovas, Juan José Castillo, Enric Bañeres, Santi Nolla, per no fer la llista més llarga.

Actualment, ens trobem a moltes redaccions una tendència a prostituir el nostre ofici. Els periodistes intentem apropar a la gent el que hi ha al voltant nostre. La definició d’explicar el que passa seria una versió massa poc creguda. Som objectius. Veiem les coses des dels nostres ulls, que no son gens objectius. Treballem per tenir un grau raonable d’independència, que és la base de la credibilitat.

El que és preocupant és que ara hi ha una voluntat directiva de no anar als llocs on passen les coses, i s’expliquen sovint des de les redaccions, per tal de reduir despeses, segons que expliquen. Hi ha gent que té molta responsabilitat i pocs escrúpols, poca ètica de treball.

Si ens creiem aquella vella definició de Scalfari sobre el periodisme (“Què és un periodista? Gent que li diu a la gent el que li passa a la gent”), ens hauríem de plantejar si no caldria denunciar determinats mètodes de treball de les nostres redaccions d’esports.

Per explicar-li coses a la gent, cal tenir coses interessants que explicar. I difícilment podrem tenir coses interessants si ens quedem a la redacció.

El Col·legi de Periodistes no pot permetre que es debiliti encara més el teixit comunicatiu propi que actualment tenim a Catalunya. El que hem d’intentar és guanyar entre tots un futur millor.

Pere Ferreres

Transparència, transparència i transparència

Març 5, 2010

Quan un grup divers de periodistes vam decidir presentar-nos al Col·legi en la candidatura renovadora de Salvador Cot va ser per canviar actituds que malauradament veiem que es perpetuen. A l’esmena a la totalitat i les desqualificacions contra la nostra professionalitat, volem aclarir:

L’entrevista del sr. Enrique Gisbert és deontològicament impecable. La seva denúncia va ser voluntària, com ho demostra que va ser enregistrada amb una gravadora visible al damunt de la taula durant tota la conversa, tal com es veu a la foto. Tant les fotografies com la gravació estan a disposició dels col·legiats.
Preferim no qualificar les pressions que s’han exercit sobre el sr. Gisbert des de la candidatura continuista del sr. Martí ni la retracció que se li ha fet firmar, com als pitjors temps de la Unió Soviètica. Aquests fets, incompatibles amb el periodisme, transgredeixen tots els codis ètics professionals i personals.

Sorprèn que davant de les reiterades denúncies de males pràctiques al Col·legi, la resposta sigui desqualificar qui les denuncia en comptes de sumar-se a la petició de transparència de la gestió econòmica. D’això se’n diu “matar el missatger”.

La publicació de les auditories és una pràctica democràtica, que s’aplica a les millors administracions i organismes del món civilitzat. Els col·legiats ho han de veure com un benefici i una manera de controlar a què es destinen els seus diners. No ens  podem permetre reclamar com a periodistes la transparència informativa si no som els primers a aplicar-la  a la nostra institució.

Ens mou única i exclusivament l’interès per la transparència i la utilitat d’un Col·legi fins ara opac i anquilosat.

MÉS INFORMACIÓ A LA PÀGINA 2.1 : COMPTES CLARS, AUDITORS FIABLES

MIRAR PÀGINA 2: AUDITORIES i COMPTES

Pluralitat i democràcia

Març 5, 2010

El Col·legi de Periodistes torna a convocar eleccions. I això és una bona notícia, perquè és la democràcia en estat pur. Sortosament, el Col·legi té un sistema electoral obert i proporcional, que permet donar veu a tothom. Gràcies al sistema de llistes obertes, la Junta de Govern es forma a partir dels vocals que han estat més votats. Això garanteix la pluralitat.

El fet que, des de fa uns anys, s’hi presentin dues llistes i que totes dues formin part de la Junta trenca amb la rutina de la llista única que s’anava confegint i passant entre persones del mateix cercle. I això és bo. Més pluralitat vol dir més democràcia.

Les candidatures que s’hi presenten, també dues aquest cop, coincideixen en els seus programes a voler un Col·legi per a TOTS els periodistes. És tan evident, que qualsevol altre objectiu atemptaria contra el nivell més bàsic del sentit comú.

Però una cosa són les paraules i una altra els fets. Ara resulta que algunes persones vinculades a la candidatura Martí han dit en veu alta que aquest sistema plural dificulta la gestió del Col·legi. Per això, si guanyen, volen modificar la normativa per tal que la llista més votada sigui la que formi la junta i, així, afavorir-ne la governabilitat.

Ens sembla increïble. La candidatura que encapçala Salvador Cot ha obtingut en anteriors convocatòries al voltant del 43% dels vots. ¿La veu d’un 43% dels col·legiats hauria de quedar fora de la Junta per tal d’afavorir la governabilitat? ¿Això és un Col·legi per a tothom?

Als periodistes se’ns omple la boca a l’hora de demanar als polítics llistes obertes i un sistema electoral més proporcional. Però resulta que quan es tracta del nostre Col·legi, la candidatura Martí s’estima més el sistema de llista única que no la riquesa de la pluralitat.

Creiem que tothom hi té cabuda i que escoltar-nos és el millor sistema de gestió, tant per al periodisme com per a tots els periodistes. Esclar que això comporta més feina, però ens hi presentem per treballar, oi?

Són ponts el que hem de bastir, no murs.

Fonts i mitjans, un sol objectiu

Març 3, 2010

Escriu Ryszard Kapuscinski que les empreses tenen tan poder i tanta capacitat d’influència que acaben per desconnectar-se d’una realitat que els és massa incomoda i crear el seu propi món de l’espectacle de la informació que es compra i es ven. I així, la “informació” passa a ser un negoci com qualsevol altre, lligat exclusivament a la rendibilitat econòmica i els beneficis empresarials.

El món del periodisme ha de reaccionar conjuntament i amb una sola veu davant d’aquesta realitat, que és poderosa. Ha de ser la veu que, pensem tots com pensem, treballem en les fonts o treballem en els mitjans, hem de ser capaços de traslladar al Col·legi. Perquè és l’autèntic objectiu.

Per aconseguir trencar aquesta barrera de què parla Kapuscinski, tan important és que des des les fonts es treballi de portes endins per proporcionar una informació cap als mitjans que respongui a la realitat, com que des de les redaccions dels mitjans es faci el mateix exercici cap a l’opinió pública. Aquesta és la funció que té encomanda el periodisme, es faci des d’on es faci. I és una tasca que el Col·legi no pot defugir de cap de le maneres. Tant la Pilar Antillach com en Salvador Cot han donat mostres més que evidents d’aquest tarannà en els darrers quatre anys a la Junta.

Sempre hi ha hagut, no decobreixo res, un cert recel entre els periodistes de fonts i els periodistes de mitjans. Amb l’arribada d’un govern de signe diferent a la Generalitat s’ha produït un trasvàs de professionals dels mitjans cap als gabinets que ha estat com una alenada d’aire fresc per a alguns que ja hi érem. També em consta que molts dels que han arribat han descobert una món que ignoraven. La incorporació de persones com Paco Niebla, per exemple, n’és una mostra fefaent; l’empenta pròpia d’un periodista de raça, i la humilitat intel·ligent d’aquell que arriba amb voluntat d’adaptar-se a unes tasques noves i desconegudes. I tants d’altres.

Des de fa uns anys, als gabinets de l’administració pública és parla un mateix llenguatge, cosa que facilita les coses. Uns i altres hem crescut. I amb nosaltres ha crescut, ni que sigui una mica, la nostra professió. Pero necessitem un Col·legi que en aquest partit no es posi només la samarreta de l’arbitre -que deixa jugar o en el millor del casos et xiula una llei de l’avantatge, com ha estat aquests darrers quatre anys-. Necessitem un degà i una direcció que es posi la samarreta del nostre equip, baixi a la gespa i, com un jugador més de camp, s’arrengleri entre la resta per guanyar-lo.

Bernat Capell

Fúria i reacció

Març 1, 2010

François Mauriac (Nobel de Literatura, 1952) era un conservador intel·ligent que va atrevir-se a defensar, des de Le Figaro, la inevitabilitat de la descolonització d’Algèria. A ell es deu aquesta frase: “El temps sempre està madur, la pregunta és per a què”…

A la nostra petita escala, el conjunt dels periodistes d’aquest país sabem que el Col·legi que ens representa ens ajuda molt poc. Tant és així que, en qualsevol roda de premsa, costa trobar professionals que vulguin pagar la quota d’una entitat que molts consideren inoperant o fins i tot obsoleta. I els temps ja no estan per dilapidar esforços i combustible en motors que no arrosseguen, en màquines rovellades que s’autojustifiquen.

Però la maduresa dels temps de canvi sempre troba resistències. I reacció. El mateix Mauriac va ser amenaçat de mort per afirmar el que -ara ho sabem- era una obvietat. I en la nostra professió també hi trobem els que s’esforcen en negar l’evidència.

Hi ha qui -potser fins i tot de bona fe- pensa que no passa res, que no cal canviar res, que tot ha d’anar com sempre. Com el benvolgut company Julià Castelló que, en un mail amb intencions virals, assegura, iracund, que des de l’actual CPC “s’han fet tot un seguit d’iniciatives per pal·liar la situació [de la professió] en el possible” (sic). Afirma, furiós, que “No hi ha cap problema econòmic amagat o originat per conductes irregulars”. I diu que el moll de l’os de l’escassa activitat del CPC és que “Els temps de treball han estat malmesos en gran manera per picabaralles inacabables sobre petits detalls de les actes o sobre discussions sense cap base en l’inacabable tema de les irregularitats”. Bé, us recomano llegir l’entrevista amb Enrique Gisbert (“He treballat al Col·legi durant nou anys i sempre he cobrat en negre”) que hem publicat en aquest mateix blog. I si algú s’hi veu amb cor, que intenti fer-li veure la realitat al company Castelló. Nosaltres no vam sortir-nos-en a la Junta.

El mail té la intenció d’insultar i s’atribueix part de la feina dels que ara us tornem a demanar el vot. Però, en la part positiva, es pot constatar que el mateix Castelló ha assumit -tardanament, però amb rotunditat- que les imposicions dels partits polítics durant les campanyes electorals són intolerables. Mira, ves per on en això si que ens ha fet cas.

Julià Castelló acaba dient: “Si us he donat prou arguments per evitar que tornin, feu-me cas i no els voteu”. Una curiosa actitud en un membre de la Junta Electoral, que ha de vetllar per la imparcialitat de les eleccions. De fet, tanta bel·licositat li ha costat que els seus companys li hagin hagut de demanar, formalment, la dimissió.

Si tu no hi vas, ells tornen, diu Julià Castelló. Fins i tot el lema és antic.

Salvador Cot